Viatge al pais del Sol Naixent VII. Kobe, la ciutat del menjar, les olors i el soroll (21-12-2005)

Kobe és una ciutat d'un milió i mig d'habitants, amb una forma allargassada que permet encabir els barris i carreres entre la muntanys (on hi ha uns símbols que a la nit s'il.luminen) i el mar, on hi trobem unes illes artificials, nascudes de trinxar la pedra que era, vaja una "perejil" arrasada per expandir la indústria de Kobe i, ara, per fer-hi l'aeroport de la ciutat, que encara no en té. La forma allargada fa que sigui molt fàcil per un turista inexpert i/o despistat, mai acabaràs perden-te absolutament, ja que sempre pots resseguis la costa o la muntanya, enlloc de perdre't per un teixit urbanístic molt complex, com algunes ciutats i poblacions occidentals. I és que Japó és molt ordenat, i això, en ciutats enormes com aquestes, no és fàcil. Potser no és fàcil pels que no són japonesos...

Per Kobe m'hi he anat passejant sol d'una manera relaxada pel barri xinès, farcit de restaurant i parades de menjar. Crec que no hi ha cap altre tipus d'activitat econòmica. és en un dels únics llocs que els japonesos mengen drets i al carrer. El què és curiós és que no hi ha una gran varietat d'oferta entre les diferents parades, ni de productes diferenciats ni en preus, així que podríem dir que el barri xinès segueix l'ortodòxia maoïsta. Com ha de ser.

En aquesta zona xinesa m'hi he passejat bastants cops, no és molt gran, així que he anat donant voltes intentant discernir les diferències en l'oferta de les parades i m'he adonat que és una zona, sobretot, d'adolescents uniformats (tots i totes) i de turistes japonesos. De català, només hi era jo. La veritat és que la fama de què et trobes catalans a tot el món, a Kobe, és falsa. No hi he trobat cap català, el què més s'hi assemblava era el cuiner del Racó d'en Takeushi, un "restaurante español", ple de plats catalans al menú, doncs al Takeushi va estudiar a Barcelona. Com no, hi vam anar amb la Jane, hi vam menjar un suquet i faves a la catalana. El Takeushi estava sota pressió, uns catalans (la Jane li podem comptar) menjant els seus plats catalans! Molt bé Takeushi!!! ara només falta que no posis sols flamenco cridaner (una mica ja està bé, però...) i que canvïis l'anunci de "Tenemes (sic) sangre de españa", espero que vulguin dir "sangria" i que no tinguin un dipòsit amb sang hispànica... sort que no sóc espanyol!

Tornant a Kobe en general, podríem definir-la com la ciutat dels restaurant, l'olor de menjar i el soroll. Ni a Kyoto, ni a Osaka ni a Akashi, enlloc, he vist una concentració de restaurants com a Kobe, n'hi ha arreu i de tots preus, desprenent una olor de menjar sublim, olor del bou i el porc, del curry, de les sopes de miso amb fideus o fideus grossos (molt!). Però amb tant de restaurants, pocs tenien la carta amb fotos i/o amb anglès. Al final, quan no anava a menjar amb la Jane, tenia dues opcions:

a) fer sortir el cambrer a fora i assenyalar el plat que volia, ja que tots els restaurants tenen un expositor amb els plats que serveixen.
b) anar a uns restaurants d'arrós amb bou, curry i sopa, que tenen unes màquines on comprar un tiquet amb el que vols demanar, normalment hi ha una fotografia del plat. Ara bé, un dia no hi havia fotos, així que vaig sortir a fora i vaig recordar el preu, clar que a la màquina hi havia dues opcions de 450 Iens. La vaig encertar...

L'altra gran característica és el soroll, hi ha una gran contaminació acústica formada per megafonies comercials, megafonies de les estacions, a tot drap (i com que les vies no estan soterrades, sinó que estan elevades...) i altres, on hauríem d'incloure els claxons dels taxistes, els sons d'ocell que fan els semàfors en verd (els japonesos en diuen blau, per què?) i el camió des d'on feien un míting uns patriotes pacifistes vestits de militars. Curiós, no? Ho van fer en el meu últim diumenge, ben ressacós. Creia que venien matalassos...

Kobe té un telefèric que m'hi van fer pujar, quina por. Sí, tinc vertígen. Però des d'allà pots observar els pulmons conservats a la muntanya, uns pulmons que canvien de color tardoral tard, els japonesos estàn espantats, Canvi climàtic? També es pot observar l'skyline de la ciutat, molt equilibrada i d'on en sobresurt l'ajuntament, ben alt i amb un mini bloc d'oficines al damunt, incorporat, més estret, és com un bocoi.

Per acabar, el port, el Maremagnum de Kobe. M'hi he perdut sovint, allà hi ha la torre (la famosa i imprescindible torre de la ciutat), la nòria (també imprescindible) i un centre comercial on hi ha restaurants "estrangers". Vaig anar a un francès, cosa que no faré mai a Catalunya. Va ser curiós, un plat japonès amb forma occidental i forquilla. Per fotre l'imperialisme i xovinisme gavatxo em vaig beure una bona coca cola.

Al port hi ha un museu marítim, on hi ha una rèplica de carabela i altres vaixells hipersofisticats, l'edifici del museu compte amb una esxtructura trianglar metàl.lica espactacular, més o menya agafa la forma d'un vaixell (veloç). Per allà prop hi trobem el "Cafè del peix", un cafè decrèpit que té un peix metàl.lic enorme, que abans canviava de color, ara ja no. Al port hi ha parelles i gent que pesca. També algun grup de noies uniformades amb faldilla massa curta. Kobe, una ciutat acollidora, de dimensions humanes, d'olor que excita cruelment l'estómac i obre les narius sensibles del nas, envoltat tot pel soroll inintel.ligible omnipresent. I sempre en moviment, una ciutat que no dorm, que menja a tot hora i que omple els set dies de la setmana els centres comercials i els carrers esdevinguts centres comercials (amb una lllibertat d'horaris que, pel què es veu, no ha acabat amb el petit comerç ni familiar).

Kobe obre la gana i et convida a passejar (esquivant bicicletes!).