diumenge, 12 d’agost del 2007

Viatge al pais del Sol Naixent I. D'avions i aeroports (3-11-2005)


Despres d'un vespre atrafegat i de fer la maleta a ultima hora, sols he dormit deu minutets insuficients, per arribar a l'aeroport de segona de Barcelona. Si, de segona, i no sols per la manca de vols intercontinentals directes, sino perque els bars estaven tancats! era massa d'hora pels cambrers! Aixo no es serios.
Fins que no ha obert el bar de la zona d'embarcament, allo era com una ciutat fantasma, o millor dit, com els grans magatzems de la pel.licula "Zombie". Si, els viatger deambulant necessitats de cafeina entre "boutiques" tancades i bars secs, uns zombies.
Ens donen diaris, agafo la Vanguardia. Primera pagina, el primer ministre de Japo nombra ministres a dos supermeganacionalistes japonesos. Llegeixo tot l'article: s'acosta la fi del mon, Japo atacara la Xina. Bon dia per anara a Japo. A la fi, pero ja hem embarcat. Lufthansa, qualitat i ordre. Deutschland Uber alles! Despres d'asseure'm a la meva comoda butaca situada al costat de la finestra he pogut observar un advertiment curios: "don't walk outside this zone". Aixo no estava escrit en una part de l'avio, no ens restringien les nostres ansies d'entrar a la cabina dels pilots, no. L'advertiment estava a l'ala!!! pero qui coi hi camina per l'ala. Rellegint-ho enlairats encara es mes espectacular.
Aterrissem a Frankfurt. Quim Monzo va escriure que hi ha un sex shop, despres de localitzar la meva porta d'embarcament (42) me'n vaig a buscar-lo, no el trobo. Deixo la morbositat de trobar el sex shop (amb espectacles en directa) i me'n vaig a esmorzar. Tenia la idea de menjar-me un frankfurt i beure una cervesa germanica. Acabo amb un "chesse toast", una torrada gegant amb formatge, un megabiquini sense pernil dolc.Perque si miro el panell i busco el vol i l'hora que ja se del meu vol, pero resulta que alla sols hi ha vols a Europa, Osaka no hi es. El megabikini es comenca a remoure i agafo el bitllet: porta 42... B! surto corrents i segueixo la "B", que em porta a un ascensor on baixo dos pisos per despres pujar-ne tres, em trobo un passadis lla(aaaa)rg, els llums oscilen, tenuament, amb un to intimista, entre el rosa fuxia i el vermell picant, mentre un soroll d'aigua amenitza la caminada. Aquesta coloracio em fa pensar amb un sex shop.
He pujat a l'avio. Al final, amb pas lleuger n'he tingut prou. Sort que he mirat el panell, sino encara estaria a al porta 42A. Abans de pujar a l'Airbus 300-120 ens donen diaris i agafo el Herald Tribune: surten els pixaners de Barcelona i les multes que els hi cauran, de l'estatut res. Coi de ianquis!

Viatge al pais del Sol Naixent II. Benvingut a Japo (5-11-2005)

El "Britains rules the wave" em desperta. Es estrany volar amb Lufthansa cap a Japo i que en un dels canal s`escolti aquest himne imperialista britanic. Ara ens serviran un esmorzar.Abans recordo observar amb musica classica de fons, l`entrada a Escandinavia, travessar el Baltic i passar per damunt d`Estonia per entrar a Russia (Per la pantalla ens indiquen la ruta...). Amb els llums de Novgorod, al costat d`un gran llac acomiado el sol, tot s`enfosqueix mentre digereixo el magnific sopar japonitzant (fideus freds, arros amb pollastre al curry i pastis de xocolata) que ens han donat. No se si avergonyir-me pero m`ha encantat, hauria repetit i tot!Despres he dormit, he intentat mirar els estels per la finestra, he demanat molts sucs de taronja i he mirat dues pel.licules, llastima que nomes tenia l`opcio del so en alemany, els subtituls nipons no m`han ajudat gaire.
Despres d`endormiscar-me i esmorzar, per aclucar de nou els ulls fins l`himne britanic, he gaudit del despertar asiatic amb una albada de blau i taronja purament intensos, era hipnotitzant.
Hem abandonat la nuvolositat xinesa i coreana per a sobrevolar l`arxipelag japones, ben clar, multitud d`illes i grans ciutats. Tot molt ordenat.Despres d`una maniobra qe ha remogut les meves entranyes hem comencat a baixar fins a aterrissar suaument al costat del mar.
Ordenadament ens hem aixecat tots els passatgers, majoritariament nipon i alemanys, per marxar entre comiats teutons de les hosteses rosses i cepades, per acabar entrant entre benvingudes nipones d`unes cares amagades reverancialment, pero d`on es discernien uns ulls allargats i prims, de mirada vergonyosa. Tot amenitzar per una cantarella que cada cop se`m fara mes familiar.
Amb un metro intern ens hem desplacat per l`aeroport fins arribar on mostrar els passaports, despres d`omplir uns papers per immigracio, on pregunten el motiu del viatge, la llargada de l`estanca, els diners que tenim i si som criminals, fugitius i/o traficants de drogues. Que passaria si responc "si" a alguna d`aquestes questions? ara no es el moment d`experiments antropologics.
Per cert, els ciutadans del Sudest asiatic, Sud America i Africa han de passar per la zona de quarantena. Fort, no?
Agafo la maleta i em dirigeixo a l`ultim punt de control, on el policia comenca a fer-me preguntes, abans de mi no n`hi ha fet a ningu mes. Em sembla que el seu accent esdeve sovietic i que la gorra se li eixampla fins a ser una gorra de plat de policia nordcorea... al final, res. Es clar!
M`haig d`esperar mitja hora, la Jane, la meva amfitriona s`ha adormit. Mentrestant tinc temps per veure molts japonesos saludant-se sorollosament, una baralla conjugal i un famos, una camara l`espera i l`anira seguint mentra ell camina animosament.La Jane ja ha arribat. Malgrat ser una canadenca que parla catala, es com si fos japonesa, el mateix pentinat i roba que les joves nipones. Fins i tot els seus ulls, mai molt grans, ara sembla que s`allarguin lateralment mentres s`aprimen.
Una abracada, dos petons i ens dirigim a un autobus que ens portara de l`aeroport d`Osaka a Kobe. El conductor porta ulleres de sol i la boca tapada com un cirurgia. Benvingut a Japo!

Viatge al pais del Sol Naixent III. "Bamborreo, Bamborrea!" (7-11-2005)

La nit Kobe es caracteritza per la lluminositat dels cartells i el moviment de japonesos, i no, pels carrers. Hem de tenir en compte que la llibertat d`horaris a Japo es absoluta, aixi que si vols un croissant a les dues de la matinada no cal que vagis a una gasolinera, sino que trobes botigues on es ven de tot obertes les 24 hores del dia i els set dies de la setmnana. D`aquests locals me`n va sobtar un, que expulsava una musiqueta enganxosa que deia: "Donkey (burro) Donkeeeeey Jote!!", quin homenatge mes sublim l`any del Don Quijote de la Mancha!Pels carrers, els principals dels quals estan coronats per unes arcades lluminoses que uneixen les parets dels edificis de banda i banda, estan plens de japonesos amb trajo i maleta, molts d`ells amb alguna copa de mes (en molts casos no en necessiten gaire, la tolerancia etil.lica nipona no sobreviuria una nit de mascles mediterranis).
Tambe hi trobem parelles cloniques: els nois amb el mateix pentinat desfilat i les nois amb mini(mini!) faldilla i amb un look tipus nines "Bratz".De sobte un home, ben mudat sortira d`un edifici amb tres dones ben mudades, no molt joves, la majoria. Ingenuament i malpensadament hom pensa en prostitutes; doncs no, son acompanyants, dones de companyia, simpatiquissimes i que mengen, balle, beuen i canten amb el client.
Per cert, he dit cantar? si! al Karaoke, doncs despres de sopar, anar a jugar al Pashingo (inexplicable joc un has de treure boletes que et canvien per Yens) o, els mes joves, anar a pescar ninos en maquines amb un ganxo mecanic, els japonesos van, sobretot, al Karaoke.
Entres en un edifici, mires un cartell on hi ha el nom de diferents locals, puges a l`ascensor i pitjes el pis numero 5, camines per un passadis on trobes, al final, una porta amb un cartell que indica que es el local de Mickey. Obres la porta i entres al Karaoke del Mickey, un japones besnet d`un rus que farda de fotografies amb famosos. Els seus cambrers son absolutament estrangers, en aquests moments una grega vergonyosa que no sap res de japones ni gairebe res d`angles (!) i en Green, un home negre ben cepat admirat per les japoneses cantaires.
La Jane havia treballat aqui tambe, em presenta una cambrera que avui fa festa, i que tambe es de Canada, despres de desempellagar-me d`un japones borratxo que em dona la ma, em presenta un professor america que fa pinta d`america de principis dels 80, amb el bigotis ros i els cabells a l`estil Chuck Norris. Tambe em presenta un japones amb gorra que canta amb devocio i, finalment, em presenta en Takashi, un japones que "parla" castella. El local el completa un grup d`executius borratxos, un altre grup de japonesos amb un hindu enorme, amb el seu turba (sikh?) que canta Frank Sinatra de meravella, el que li permet seduir a una dona japonesa que acaba cantant un duet Lionel Richie-Diana Ross, s`intercanvien targetes i seuen junts.
Tambe hi ha dos japonesos que destrossen les cansons que trien, van cada cop mes borratxos, pero no empitjoren al cantar... impossible. Si us els voleu imaginar: son com Woody Allen en borratxo i japones.
La Jane tambe canta, Madonna i una canco d`Okinawa, que es veu que tenen cultura i llengua propia.
Pero el millor moment de la nit es Takashi cantant "Bamborreo, bamborrea!", trencant el mite que els japonesos no saben dir la "R" i que en el seu lloc diuen la "L", doncs ell no, ell ho fa al reves... Quin paio! tot un japones que es pensa que es Julio Iglesias, que segurement que acabara visquent a Sevilla i ballant en un tablao i que sempre somiara en ser torero, i Ole! perdo, Orre!
I jo, vaig cantar? la veritat es que despres de tres copes de whiski escoces mes barat que les cerveses, un s`atreveix a tot, i mes en un karaoke de 15 metres quadrats, demano perdo a U2 i a Bono en particular... Ooooooneee!!!

Viatge al pais del Sol Naixent IV. Osaka, l`Andorra nipona (8-11-2005)

Avui faig vint-i pico anys, la celebracio (a la foto), sera posterior a aquest relat, aixi que ho explicare mes endavant, en un altre.
En aquest explicare la meva visita a Osaka, una gran ciutat japonesa. Be, hauriem de dir gran ciutat gran, valent la redundancia, i si a algu no li esta be que s`hi posi "mori" (algues del sushi).
Podriem dir que Osaka es el meu pais en una ciutat, es la Catalunya ciutat somiada pels noucentistes: 6 milions de persones vivint en una ciutat que vista des de la torre d`Osaka (es veu que per ser una ciutat de qualitat, a Japo, has de tenir una torre...), no te l`acabes. Suposo que es com pujar a Montjuich i intentar veure Tarragona... Quin munt de japonesos i japoneses (amb tot el respecte per les minories etniques, immigrats i turistes)!!!!
A dalt aquesta torre, he descobert una debilitat en el comerc japones: alla a dalt, ple de turistes amb camares digitals, i no, no s`hi pot comprar cap pila, no en trobes ni una enmig de penjolls pel mobil, llapisos, bijuteria i tot de souvenirs petits. Obviament, si m`he adonat d`aixo es perque m`he quedat sense piles a la camara... he pogut tirar un parell de fotos i prou. La foto que m`ha faltat hauria estat memorable: des de la torre es distingien molts grups de quitxalla japonesa, de petits Shinosuke Noharas (Shin Chans), hi ha hagut un moment que s`han barrejat dos grups, ja us podeu imaginar les professores separant nens... ara entenc el per que dels uniformes i dels colors llampants. Jo m`imaginava tots aquells nens fent "culet culet" i "troooooooompa".
Un cop observada la ciutat des de dalt, hem baixat i he fet el que tots els japonesos fan a Osaka: comprar. Si senyor, hem entrat, la Jane i jo, a uns gran magatzems. Despres de fer un capuccino al Starboucks (?) Cafe, m`he comprat unes sabates estretes. Cal destacar que aquests grans magatzems compten amb una noria a la teulada... un element caracteristic a Japo, pero dalt d`una teulada?
Despres hem passat per uns carrers estrets que semblaven mercats russos, d`aquells depriments, amb avis asseguts a terra, fumant, i una iaia venent videos porno. No n`hi he comprat cap, que les cintes aquestes no es veuen a Catalunya (les japoneses, no les porno...).
I, a la fi, hem arribat a Andorra la Vella japonesa, un carrer ple de botigues d`electronica, telefonia mobil, televisors, rellotges i fastfood autocton i america. Be, la diferencia amb Andorra es que a Osaka no es veuen portuguesos.Despres de caminar i caminar en aquella replica del pais dels Pirineus, hem aconseguit dinar en un restaurant japones que, per qui sigui de Manlleu, dire que era com a Can Xaran, amb menjar cuinat com per una avia i servit per les tietes, tot molt casola, excepte uns cartells modernistes dels Quatre Gats i el Moulinne Rouge. Impressionant: una simbiosi entre el noucentisme catala (la Catalunya-ciutat d`Osaka) i el modernisme amb aromes de Curry.
Despres hem passejat per un carrer\avinguda\galeries comercials que hi ha, tambe, en totes les ciutats japoneses, aquests carrers estan coberts per un sostre transperent subjectat per unes arcades mes o menys boniques. Aqui he fet el turista i he comprat souvenirs per tothom. Necessito un banc per treure cales... uf!
Despres, passejant, hem anat cap a l`estacio, be, una de les estacions, perque n`hi ha tres en pocs metres, una per cada companyia de tren. Curios. Caminant he vist un altre "Donkey donkeeeeeeeey Jote" hehehehe, una botiga de tot, pero com que Osaka es mes gran que Kobe doncs vinga, pose`m-hi una noria a la facana, que no sigui dit. Quina fixacio que tenen amb les nories.
Despres he llegit que han detingut a Alberto Fujimori al "The Japan Times" (es curios, no parlen de l`estatut) mentre la Jane anava a comprar l`ultim treball de Madonna... quina impaciencia, no?
Hem agafat un tren, estem exhausts, hem caminat molt, ella ha baixat abans per anar a treballar i jo, tot solet, he anat fins a Kobe, a Motomaschi Station, amb un transbordament inclos! Mama, pots estar orgullosa del teu fill.


Viatge al pais del Sol Naixent V. Kobe: japonesos&Co. (11-11-2005)

En aquests dies per aqui, he conegut, mes o menys alguns essers humans, la majoria persones, majoritariament japonesos pero n`hi ha d`altres.
Jane:
Aquesta noia ja la coneixia, la veritat es que fa mes de 8 anys que ens coneixem, durant 2 i pico ens vam coneixer mes. Es de Canada, parla rus, catala, japones i quan vol el castella (amb accent de Vic) i el frances (amb accent del Quebec). Tambe parla l`angles, i mot be! Ha viscut a Canada (Vancouver), Russia, Catalunya i, ara, a Kobe. Que dir d`ella... es una persona meravellosa que m`acull a casa seva (un pis japones mes petit que el proposat er la ministra espanyola d`habitatge, i que m`ha fet de guia i traductora. Li agrada molt llegir i llegir-me, tambe cantar al karaoke. No li tingueu en compte.
Kahn:
El millor amic de la Jane i, espero, que alguna cosa mes, en un futur proxim. Te un bar que es diu Magne i serveix el millor gintonic que he begut en la meva vida, i n`he tastat! Es japones i parla angles Ha estudiat disseny i per actor (i no es gay). Te molt bon sentit de l`humor perque em riu tots els meus acudits traduits. Dema em portara a uns banys pulics japonesos (repeteixo, no es gay). Te un petit defecte: les seves begudes son molt cares i no convida mai!
Els Yamamoto:
Son la familia de Kahn que l`ajuden al bar, la mare (okaasan) es diu Kinue i el pare (otousan), Takeshi. La mare cuina de meravella mmmmmm!!! el pare es un home entrat en anys que es el millor relacions publiques que podria tenir el Magne, es petit, prim, doblegane el seu cos una mica endavant, fent-lo mes proper. Porta unes ulleres molt grans, que no gruixudes i fuma molt. Xapurreja alguna paraula en angles i ara, tambe, en catala.La germana de Kahn es la Midori, es una medium que vesteix amb bruses tetriques, te els cabells vermells i la cara ampla. Tira les cartes al bar, hi venen molta gent. Li agraden els nois un 15 anys mes joves que ella, que en te 41. El dia del meu aniversari va notar una mala presencia que emprenyava la Jane, d`algu que voldria estar alla en lloc d`ella. Hur!
Asano Tsukahara:
Una clienta de la Midori que ara ho es del bar, a mes d`esdevenir una bona amiga del Kahn i la Jane. Es molt japonesa i li interessa molt que en penso de les noies japoneses, quan li dic que son mes guapes que les xineses riu sorollosament i amb dos dits de la ma dreta fa el simbol de la V.
Mi-chan:
Es una acompanyant, que no es el mateix que una prostituta, be algun cop mel Magne, que es un dels meus centres de relacions socials a Kobe. Te les dents com un conill, es divertit, com la seva filla, la Imari-chan, petita, que em va dibuixar com un manga... Quan la Mi-chan ve amb un acompanyat, un client, es molt seductora, una gran professional. Aixo de ser acompanyant sols es tracta de donar conversa i beure, normalment aquestes dones tenen un fetge de mariner.
Kimitaka:
Un amic de Kahn, no ha parlat mai amb mi, sempre beu un cafe amb llet mentre mira el mobil. Es un expert del Patxingo, un joc que encara no he aconseguit entendre. Gairebe es un professional, sol guanyar sempre molts diners (40.000 Yen/ 1 euro=135 Yen). Els salons de Patxingo estan plens d`homes fumadors, amb la corbata afluixada, despentinats i amb els ulls com unes taronges.
Mika:
Una amiga de la Jane, Es d`Akashi, una ciutat al costat de kobe, pero viu a una altra a 4 hores en autocar, per aixo nomes ha vingut un cop. Parla angles, amb un accent molt divertit, a mi m`agrada especialment el "I shink" en lloc del "I think". Es molt tendre.Vam passar una tarde junts i sols, i em va regalar una bola de drac amb uns ninots a dins, era el meu regal d`aniversari. Entre altres coses vam parlar del Musculator (Kirukiman), Son Goku, Arare, Heidi, etc. Molt interessant. Jo li vaig explicar que la paella no es espanyola sino de Valencia, on parlen (malgrat tot) en catala. Li vaig ensenyar com es feia el pa amb tomaquet i la truita de patates i ceba. Al final vam correr per no perdre el seu autocar. Sayonara Mika!
Kayo:
Una amiga de la Jane que te una veu mooooooolt japonesa, ben aguda! m`encanta. Va venir pel meu aniversari i va beure massa, la seva veu, llavors, encara era mes aguda. Va perdre l`ultim tren i va haver de marxar amb taxi, aixo ho dic perque llavors vaig saber que cada companyia de taxis te un figureta diferent al sostre, el de la Kayo va ser un cor. Ben cursi.
Kazuya:
un jugador professional de beisbol, va venir a celebrar el seu aniversari al Magne, acompanyat de l`Asano. El Kazuya es com un nen gran, li fa gracia tot i de tant en tant fa el moviment de picar amb un pal de golf, l`altre seva passio. Ens va convidar a tots els beures i menjar. Arigato! L`altre dia va venir, va portar els seus dos gossos salsitxa (vestits). Tot un personatge.
Takashi:
D`aquest japones ja n`he parlat en el capitol del karaoke. Tot un personatge, que es pensa que sap castella (espanyolo), que canta "Bamorreo Bamborrea" i que me l`imagino ballant flamenco en un tablao sevilla i sent torero. Per cert, busca dona per casar-se. (és el del gorro, en la foto)
Mickey:
Es l`amo del club amb el seu nom, tambe n`he parlat en el mateix capitol que el Takashi. En el se bar hi treballen el Green, el cambrer negre i la Cristina, una cambrera greco-japonesa, de corbes mediterranies, que no sap res de japones i gairebe res d`angles, aixo si, sempre somriu.
Pia:
Es una amiga de la Jane, tambe de Vancouver. Te 36 anys i riu escandalosament. Treballa al Mickey i practica el japones assentant-se amb grups de japonesos borratxos. Quin accent agafara?
John:
Aquest es el professor america d`angles que vaig coneixer al Mickey`s Club, amb un look a l`estil de Chuck Norris. Sempre riu, pero no de la mateixa manera que la Cristina, no es el mateix.
Pi-Chan:
Un client del Mickey, porta gorra i, segons la Jane, ha millorat molt la seva manera de cantar al karaoke. Ell tambe ho creu, ja que es riu de la resta de cantants, sobretot del Takashi.
Minoru:
Es un alumne de la Jane (ella ensenya angles, of course), va estudiar a Alcala de Henares, aixi que parla castella (no com el Takashi) i es del Madrid. Despres d`una mica de pedagogia catalanista ja es independentista i del barca (vull una c trencada!). Vam parlar de Gaudi i li vaig dir que era maco (una altra c trencada) i vam parlar de la maconeria, ell no en tenia ni idea de que era, ara se`n vol fer... hehehehe. Ens vam caure molt be, sobretot despres que ell renegues del Zidane, i vam quedar que obriria un restaurant japones a Barcelona i seriem socis. Tambe busca novia, aquest val la pena... endavant noies!
L`amo dels restaurants Pinnocchio, Geppetto i Figaro (no en se el nom):
Es un amic de la Jane, com el seu tercer pare japones (el segon es el senyor Yamamoto). Te una veu de fumador de ducados i una pinta de mafios italia important. Sembla que te amistats amb la mafia japonesa, aixi com amb gent famosa que omple les taules dels seus restaurants pretesament italians. La cuina no es italiana pero es molt bona. Molta qualitat.

Viatge al pais del Sol Naixent VI. Al paradis hi ha iaios despullats (13-11-2005)

Avui he descobert el paradis i no esta formada d`un harem amb noies verges ben servicials, ni d`una orgia amb Odin, ni amb el retrobament lluminos amb un arbust cremant. El paradis esta ple de iaios despullats netejant-se l`esquena amb una tovallola enrotllada i estirada per ambdos extems en diagonal.
No me`n se avenir, pero els pergaminosos iaios son el paisatge paradisiac que he trobat a la nova Terra Promesa: Kobe. Avui he visitat i he gaudit, en un dia plujos, uns banys publics japonesos... uf, quin gaudi!!!!
Primer cal assenyalar que es un establiment obert 365 dies a l`any i 24 hores al dia, la llibertat de mercat al servei dels meus musculs. Segon, en el mateix edifici hi ha un hotel d`aquells que com a habitacio tenen uns sarcofacs amb tele. Digueu-me boig, pero si m`estic al Japo mes dies del compte, per no abusar de la confianca de la Jane, me n`anire en aquest hotel, dormire unes horetes i la resta del dia me n`anire als banys. Del sarcofag al cel, ja es aixo, oi?
El primer que fas quan entres al centre, es descalcar-te, tot seguit el que fas es enfundar el paraigua amb una bossa a traves d`un aparell vertical, per passar a unes guixetes on tanques les sabates i n`agafes les claus amb un numero que despres canviaras per unes altres claus al taulell, on tambe dones el tiquet (previament comprat en una botiga de tiquets varis -per bus, banys i altres coses). Puges a l`ascensor (descalc, una sensacio unica, proveu-ho) i et dirigeixes , despres de travessar-ne una on dues noies fan massatges a dos homes satisfets, a una sala plena de guixetes on deixes la roba i el paraigua enfundat en la bossa de plastic. Agafo la meva tovallola gran per eixugar-me i la petita per rentar-me, miro una bascula i dubto si pesar-me, no ho faig, despres de tanta arros amb bou, truites i sopes, a mes del fast food autocton (i del Mc donald`s, avui hi he anat a menjar una especialitat japonesa: hamburgesa de gamba!!!) temo pel volum de la meva panxa.
Amb el Kahn anem cap als rentadors, on ens assentem despres d`agafar una palangana que no fare servir. Ens mullem amb una dutxa (cadascu solet!) i comenco, com ell, a netejar-me el cos i despres el cap, cosa que faig al reves quan soc a casa meva. Es la primera vegada que em netejo amb una tovallola, es realment gratificant qua nem frego diagonalment l`esquena.
Despres de deixar-nos ben nets ens dirigim a les diferents "piscines".
La primera es una de calenta, normaleta, ens hi estem un ratet, per despres passar a una dutxa massatjadora, oh, quin gust! Tot seguit passem a una piscina gran amb efecte iakuzzi moderat, d`alla passem a una de vermella ben calenta, sembla que hi ha escencia de rosa, al cartell, amb caracters japonesos hi ha una rosa dibuixada. Es tant calenta l`aigua que m`ofego, surto i me`n vaig al iakuzzi de debo, despres de rebutjar la idea d`entrar a la pisnica freda.
Hi ha un iakuzzi comunitari i tres d`individuals, de fusta, i amb una peca, tambe de fusta que es pot moure per aguantar els bracos o be per recolzar-hi el cap. Quin gust.Entro en transit fins que el Khan em torna a la realitat i anem a la sauna, on hi ha una tele on hi mirem una especie d`"Amor a primera vista", em canso del baf i de la tele i me`n vaig i em poso en uns barrils amb aigua tebia. Son barrils on hi ha hagut sake, interessant pero no hi trobo el sentit. Estic massa relaxat per preguntar.
Despres d`entaforar-me en el barril, amb els peus cap amunt,a fora del recipient, aconsegueixo sortir i em decideixo per l`aigua freda, mes ben dit, congelada! Passo els pitjors segons de la meva vida a l`entrar, pero llavors tinc uns moments de gaudi inanarrables, les orelles se`m destapen i els ulls es dilaten, em sento viu, ben viu! no comenco a notar els dits i en canvi trobo massa reg sanguini al cervell. Surto.
Ens queda un quart d`hora que el gasto a l`aigua calenta de color vermell o rosa, segons, i al iakuzzi, just despres d`un petit massatge a la dutxa.
Ens eixuguem (cadascu el seu cos) i em decideixo a pesar-me: no vull mirar, obro lentament la parpella esquerra, miro, necessito perdre 3 quilos, despres de tanta aigua i vapor i escalfor i sauna, veig que he guanyat 2 quilos dels que tenia a Catalunya. Surto, gaudeixo dels ultims moments descalc a l`ascensor, em calco i marxo sentint-me com un mortal que ha estat al paradis i que n`ha tornat, quan encara plou.

Viatge al pais del Sol Naixent VII. Kobe, la ciutat del menjar, les olors i el soroll (21-12-2005)

Kobe és una ciutat d'un milió i mig d'habitants, amb una forma allargassada que permet encabir els barris i carreres entre la muntanys (on hi ha uns símbols que a la nit s'il.luminen) i el mar, on hi trobem unes illes artificials, nascudes de trinxar la pedra que era, vaja una "perejil" arrasada per expandir la indústria de Kobe i, ara, per fer-hi l'aeroport de la ciutat, que encara no en té. La forma allargada fa que sigui molt fàcil per un turista inexpert i/o despistat, mai acabaràs perden-te absolutament, ja que sempre pots resseguis la costa o la muntanya, enlloc de perdre't per un teixit urbanístic molt complex, com algunes ciutats i poblacions occidentals. I és que Japó és molt ordenat, i això, en ciutats enormes com aquestes, no és fàcil. Potser no és fàcil pels que no són japonesos...
Per Kobe m'hi he anat passejant sol d'una manera relaxada pel barri xinès, farcit de restaurant i parades de menjar. Crec que no hi ha cap altre tipus d'activitat econòmica. és en un dels únics llocs que els japonesos mengen drets i al carrer. El què és curiós és que no hi ha una gran varietat d'oferta entre les diferents parades, ni de productes diferenciats ni en preus, així que podríem dir que el barri xinès segueix l'ortodòxia maoïsta. Com ha de ser.
En aquesta zona xinesa m'hi he passejat bastants cops, no és molt gran, així que he anat donant voltes intentant discernir les diferències en l'oferta de les parades i m'he adonat que és una zona, sobretot, d'adolescents uniformats (tots i totes) i de turistes japonesos. De català, només hi era jo. La veritat és que la fama de què et trobes catalans a tot el món, a Kobe, és falsa. No hi he trobat cap català, el què més s'hi assemblava era el cuiner del Racó d'en Takeushi, un "restaurante español", ple de plats catalans al menú, doncs al Takeushi va estudiar a Barcelona. Com no, hi vam anar amb la Jane, hi vam menjar un suquet i faves a la catalana. El Takeushi estava sota pressió, uns catalans (la Jane li podem comptar) menjant els seus plats catalans! Molt bé Takeushi!!! ara només falta que no posis sols flamenco cridaner (una mica ja està bé, però...) i que canvïis l'anunci de "Tenemes (sic) sangre de españa", espero que vulguin dir "sangria" i que no tinguin un dipòsit amb sang hispànica... sort que no sóc espanyol!
Tornant a Kobe en general, podríem definir-la com la ciutat dels restaurant, l'olor de menjar i el soroll. Ni a Kyoto, ni a Osaka ni a Akashi, enlloc, he vist una concentració de restaurants com a Kobe, n'hi ha arreu i de tots preus, desprenent una olor de menjar sublim, olor del bou i el porc, del curry, de les sopes de miso amb fideus o fideus grossos (molt!). Però amb tant de restaurants, pocs tenien la carta amb fotos i/o amb anglès. Al final, quan no anava a menjar amb la Jane, tenia dues opcions:
a) fer sortir el cambrer a fora i assenyalar el plat que volia, ja que tots els restaurants tenen un expositor amb els plats que serveixen.
b) anar a uns restaurants d'arrós amb bou, curry i sopa, que tenen unes màquines on comprar un tiquet amb el que vols demanar, normalment hi ha una fotografia del plat. Ara bé, un dia no hi havia fotos, així que vaig sortir a fora i vaig recordar el preu, clar que a la màquina hi havia dues opcions de 450 Iens. La vaig encertar...
L'altra gran característica és el soroll, hi ha una gran contaminació acústica formada per megafonies comercials, megafonies de les estacions, a tot drap (i com que les vies no estan soterrades, sinó que estan elevades...) i altres, on hauríem d'incloure els claxons dels taxistes, els sons d'ocell que fan els semàfors en verd (els japonesos en diuen blau, per què?) i el camió des d'on feien un míting uns patriotes pacifistes vestits de militars. Curiós, no? Ho van fer en el meu últim diumenge, ben ressacós. Creia que venien matalassos...
Kobe té un telefèric que m'hi van fer pujar, quina por. Sí, tinc vertígen. Però des d'allà pots observar els pulmons conservats a la muntanya, uns pulmons que canvien de color tardoral tard, els japonesos estàn espantats, Canvi climàtic? També es pot observar l'skyline de la ciutat, molt equilibrada i d'on en sobresurt l'ajuntament, ben alt i amb un mini bloc d'oficines al damunt, incorporat, més estret, és com un bocoi.
Per acabar, el port, el Maremagnum de Kobe. M'hi he perdut sovint, allà hi ha la torre (la famosa i imprescindible torre de la ciutat), la nòria (també imprescindible) i un centre comercial on hi ha restaurants "estrangers". Vaig anar a un francès, cosa que no faré mai a Catalunya. Va ser curiós, un plat japonès amb forma occidental i forquilla. Per fotre l'imperialisme i xovinisme gavatxo em vaig beure una bona coca cola.
Al port hi ha un museu marítim, on hi ha una rèplica de carabela i altres vaixells hipersofisticats, l'edifici del museu compte amb una esxtructura trianglar metàl.lica espactacular, més o menya agafa la forma d'un vaixell (veloç). Per allà prop hi trobem el "Cafè del peix", un cafè decrèpit que té un peix metàl.lic enorme, que abans canviava de color, ara ja no. Al port hi ha parelles i gent que pesca. També algun grup de noies uniformades amb faldilla massa curta. Kobe, una ciutat acollidora, de dimensions humanes, d'olor que excita cruelment l'estómac i obre les narius sensibles del nas, envoltat tot pel soroll inintel.ligible omnipresent. I sempre en moviment, una ciutat que no dorm, que menja a tot hora i que omple els set dies de la setmana els centres comercials i els carrers esdevinguts centres comercials (amb una lllibertat d'horaris que, pel què es veu, no ha acabat amb el petit comerç ni familiar).
Kobe obre la gana i et convida a passejar (esquivant bicicletes!).

Viatge al pais del Sol Naixent VIII. Sayonara (29-11-2005)

Comiat. M’acomiado de Japó entre les gotes que impregnen els vidres de l’autobús. Em dirigeixo inevitablement cap a la fi d’unes vacances necessàries per desconnectar absolutament. Quin millor lloc que un país que et converteix en analfabet?
Estic rodejat per japonesos amb cartera i algún turista saxó, potserescandinau i tot. Tots resten en silenci, alguns amb una nostàlgia prematura, d’altres amb silenci somnolent.
La Jane m’havia d’acompanyar, jo volia acomiadar-me com cal, però un mal d’estómac inoportú i insuperable, no descriuré les conseqüències líquides. Així que l’adéu és ràpid, efímer i gens emotiu. Potser millor, els adéus no se’m donen massa bé, o sóc massa fred o em perd el lirisme.
Mentre viatjo cap a Osaka, recordo totes les persones i llocs que he conegut, també les aromes que han levitat per les meves narius seduint el meu estómac tant influenciable. Podríem resumir totes aquestes sensacions en el diumenge el vespre, sota el pont que travessa Kobe, enlairant el tren. Allà la Jane em va portar a menjar bunyols de pop. Sublims. Bona olor, autisme lingüístic en un racó de Kobe sense cap rastre occidental, excepte el rostre anglocanadenc que s’amaga darrera la immersió cultural integral de la Jane. Em sento dolçament perdut en un mar de sons i lletres desconegudes, amorosit pel pop que habita els bunyols. De sobte, el Takashi, el japonès del “Bamborreo, Bamborrea!” apareix per allà. És casualitat, enmig d’una ciutat d’un milió i mig em trobo una de les poques persones que he conegut. Intenta acomiadar-se en “españolo”, no ho aconsegueix, encara que jo dissimuli.
Ha estat el moment paradigmàtic de l’absurditat que ha voltat aquest meravellós viatge, la bella absurditat d’una illa farcida de persones i habitatges, l’absurditat d’una incomunicació afable, l’absurditat d’unes amistats sense paraules (compreses), l’absurditat del relax en la societat més estressada del món, l’absurditat d’un paradís ple de iaios pergaminosos despullats, l’absurditat de marxar d’allà després de quinze dies.
Ja he arribat a l’aeroport, he fet cua ordenadament, he cedit la meva maleta i he continuat amb dues bosses amb regals. Resto mut, fins que no dic “hola” a l’hostessa teutònicament teutona de Lufthansa. Ens enlairem, portarem la tarda perseguint-nos tot el vol, no es farà mai de nit, la nit dorm expansivament darrera nostra, el sol ens enlluerna fins que aterrem enmig de la boira europea, que ens embolcalla fins que canvio d’avió i em dirigeixo a Barcelona, lluenta de cotxes que fugen cap a casa després de treballar.Ja sóc aquí. Trobo a faltar les pinces fetes de dos bastonets per menjar, enyoro els correus electrònics de persones del passat, del present i del futur que em retornaven lleument a la meva condició de catalanoresident. Sento nostàlgia del viure per se, en un lloc on sols em sentia a mi mateix, a la meva existència total i les sensacions virginals del què m’envoltava.
Sayonara.

Viatge al pais del Sol Naixent i IX. Epíleg (13-12-2005)

Estava col·lapsat de tant de soroll i tantes lletres incomprensibles, missatges estèrils que inundaven el meu cervell i m'asfixiaven. Necessitava un gintònic. Vaig dirigir-me a Toru Road, el carrer amb més clubs de Kobe. Llavors em vaig adonar d'un nou problema que hauria d'afrontar: la major part de clubs estan en blocs de pisos, molts dels quals tenen la porta secretament guardada i amb noms que suggereixen noies amb poca roba. Jo volia un gintònic tranquil, m'estava agobiant encara més, volia un lloc fàcil d'entrar i d'un ambient senzill. A la fi, un club soterrat em va salvar, vaig entrar-hi, en català vaig emanar un gintònic. Un excés de llima em va fer valorar, encara més, els gintònics del Khan. L'ambient era de llum tènue i pudor de fum, hi havia una parella estrafolària a la barra i tres dones madures en una taula, que callaren mentre me les mirava, breument. De sobte, els glaçons comencen a dringar en el got, uns cops secs ressonen i fan vibrar el terra, la barra, el meu gintònic. Els ulls dels japonesos del club, s'obren accidentalment. El pànic començar a prendre força en l'ambient.
*************
La Jane va aparcar la bicicleta, pensa que ja tenia ganes de poder anar a treballar amb la bici, ja estava farta de tant metro i a corre-cuita sempre, això de fer de guia turística era bastant cansant. Hi havia moments que n'estava farta del seu amic. A ella li sabia greu sentir això, però trencar la rutina japonesa cada dia era extenuant. Va agafar la el pom de la porta del Magne i es disposava a entrar-hi per fer treballar el fetge, quan una tremolor va precedir un cop fort i allargassat. El terra tremolava, la bici va caure. "Un terratrèmol!", va pensar.
**************
Era la primera vegada que el Dr. Slump visitava Kobe. Trobava que les joves eren molt guapes i les col·legiales duien unes faldilles perfectes. Aquelles cares boniques i les cames mostrades només eren superades per l'arròs amb bou que havia menjat quatre cops en tres hores. Es sentia ple, feixuc. Es va asseure en banc al costat de l'estació de Motomaschi, allà esperaria a l'Harare-Chan.Tenia son, els ulls li pesaven, i els primers cops de cap somnolents es van estroncar amb un tremolor del terra seguit per un cop, com una explosió, que va fer tremolar encara més el terra i va fer caure al Dr. Slump a terra, rebentant-se li, a la cara, la bombolla mocosa del nas, que s'inflava i desinflava còmicament.
*************
Takashi sortia dels banys públics, estava relaxat i taral·lejava una ranxera tot imitant el Bertín Osborne, s'imaginava triomfant a Madrid o Sevilla, rodejat de flashos i dones occidentals molt boniques i molt occidentals. De sobte un soroll rocallós el va fer tremolar a ell i al terra, junt amb una iaio que també sortia dels banys, ben relaxat.
**************
Feia estona que John intentava obrir l'ull dret, l'esquerra: impossible. Tenia el bigotis encartonat de cervesa resseca. Les fiblades al cervell eren precises i contundents, estava de boca terrosa en un sofà del club del Mickey i sentia un mamellam recolzat a la seva esquena que li feia de pròleg d'un cos no gaire llarg. Sentia un alè etíl.lic al seu coll. Per la densitat d'aquells pits i la llargada del cos va pensar que devia ser la cambrera grega del club, cosa que el va fer somriure i fer sentor més jove. Quan va aconseguir obrir l'ull esquerra, el va tancar automàticament, ja que la visió d'un home barbut, tirant a obès, absolutament nu, a excepció d'un turbant, fent l'amor amb una dona japonesa amb més de 35 anys, i tots dos fent un duet musical, el va sobtar massa. La festa d'aquella nit s'havia allargat massa. Si pensem que feia 20 hores que estava allà...
De sobte, un soroll estrepitós li va fer obrir els ulls enganxats. L'exòtica parella copuladora va cridar de plaer a l'ajuntar-se les vibracions coitals i les vibracions terrenals, tot l'edifici va tremolar, i la majoria d'ampolles del club van caure. El Mickey va sortir del lavabo (amb la germana grega de la cambrera grega) espantat per la trencadissa d'ampolles reomplertes d'alcohol venut a granel al mercat negre d'Osaka.
****************
Takeshi Yamamoto, el pare de Khan, estava caminant amb l'Asano, amiga del seu fill i que li anava a ensenyar un BMW del concessionari on treballava. Ella el va portar fins on era el cotxe, li va ensenyar l'interior, amb els seients de pell, amb acabats de luxe, i, quan li anava a ensenyar el reproductor de DVD, Takeshi va apartar-se fins a sortir del concessionari. Va fer tres passes, obrint la boca fins caure-li la cigarreta. Els ulls protegits per unes ulleres d'un diàmetre considerable, es van obrir paral·lelament a la boca, al mateix ritme. Asano el va seguir i mirà cap on ell ho feia. No va poder reprimir un xiscle d'horror, mentre Takeshi va balbucejar: "GOD-ZIL-LA!"
****************
El rèptil gegant va començar a caminar patosament entre els edificis de la ciutat de Kobe, aixafant cotxes, persones i fent caure edificis. La gent corria desordenadament, xisclant, trepitjant-se, empenyent-se. Estaven presos pel pànic, que creixia amb cada tremolor de terra provocat per les passes de la bestiota, però encara més pels xiscles aguts de l'animalot. No van tardar a arribar caçabombarders de la Força Aèria d'Autodefensa del Japó, llançaren míssils que impactaren en el cos del rèptil sense immutar-lo. També l'ametrellaren. Al passar pel seu costat, Godzilla va colpejar els avions amb les potes superiors, fent que s'estavellessin en la ciutat, provocant encara més pànic del que hi havia.
L'alcalde fugia amb helicòpter, mentre el seu secretari afilava la katana, l'Harakiri era inajornable.
La Jane i el Khan es van amagar sota la taula agafats de la mà, sense dir-se res. La Midori, germana del Khan, bruixa de professió, va començar a fer un ritual espiritual.
El Takashi va tornar als banys públics i es va anar despullant mentre corria fins a la sala dels banys, es va ficar dins l'aigua de roses i s'hi va capbussar tot pensant "això és el que faria Julio Iglesias, morir amb estil".
El John va girar-se i va intentar treure's del damunt la cambrera grega, absolutament nua, la va mig incorporar mentre ella mig obria els ulls i intentava verbalitzar en grec. El Mickey cridava: "és la fi, morirem!". De sobte, va aturar els crits, va mirar-se la germana grega de la cambrera grega i va exclamar "a cardar!". Com un líder de masses el John li va fer cas i el duet musical de l'hindú i la japonesa va tornar a prendre vida amb un bon sacseig orgiàstic.
El Takeshi Yamamoto no s'ho va pensar dos cops i va encabir l'Asano al BMW i va arrencar-lo amb violència, trencant el portal de vidre del concessionari i va fugir fent xisclar els pneumàtics. A cada derrapada sortia un "yeah!" de la seva boca somrient.
El Dr. Slump, òbviament es va amagar tant malament que Godzilla el va agafar amb les seves urpes. Estava perdut. Somicava com el covard que era, no volia una mort digne com el Takashi, com el Julio Iglesias.
**********************
El científic de la Vila del Pingüí plorava de por, suplicava a un rèptil clemència. Es veia perdut, quan de sobte un crit estrident molt conegut es va anar a acostant, era l'Harare-Chan que amb un salt es disposava a arribar on estava pres el Dr. Slump. D'un cop de puny al mig dels ulls del rèptil va quedar estabornit, deixant caure el Dr. Slump i precipitant el cos gegantí i verd damunt la via de tren fent descarrilar un comboi de mercaderies damunt el carrer principal de la ciutat, multitud de cotxes fugissers van quedar aixafats pels vagons i part del cos del gran rèptil. Harare-Cha, va agafar la cua del monstre i donant tres voltes sobre si mateixa (arrasant qualsevol construcció en 20 metres a la rodona) el va llançar mar endins, provocant una ona gegantina que va arrasar les Filipines.
*************
El Dr. Slump es va recuperar del cop, embenat tot ell, a l'hospital de la Vila del Pingüí, l'Harare li va posar una caca rosa damunt l'embenat del cap.
Takeshi Yamamoto no es va quedar el BMW perquè tenia el cendrer massa petit. L'Asano va agafar-se unes vacances. La Midori encara pateix amnèsia, fruit del cop al cap, al caure-li el llum del sostre, i no se'n recorda de llegir les cartes de tarot.
La Jane i el Khan ja s'atreveixen a donar-se la mà, això sí, sempre en secret.
El Takashi va ser detingut per colar-se als banys públics, però va fugir i ara estar exiliat a Veneçuela. És assessor musical bolivarià del president Chávez.
El club del Mickey està tancat per vacances, doncs el Mickey està a Atenes casant-se amb la germana grega de la cambrera grega. El John ha deixat la beguda. L'hindú i la seva amant japonesa estant fent una gira presentant el seu disc: "Godillaz day's duet".
L'alcalde es va fer l'Harakiri i ara el seu secretari és l'alcalde de Kobe.
I jo? Bé, jo vaig demanar un altre gintònic, però sense llima. Amb llima només el sap fer el Khan.