Comiat. M’acomiado de Japó entre les gotes que impregnen els vidres de l’autobús. Em dirigeixo inevitablement cap a la fi d’unes vacances necessàries per desconnectar absolutament. Quin millor lloc que un país que et converteix en analfabet? Estic rodejat per japonesos amb cartera i algún turista saxó, potserescandinau i tot. Tots resten en silenci, alguns amb una nostàlgia prematura, d’altres amb silenci somnolent.
La Jane m’havia d’acompanyar, jo volia acomiadar-me com cal, però un mal d’estómac inoportú i insuperable, no descriuré les conseqüències líquides. Així que l’adéu és ràpid, efímer i gens emotiu. Potser millor, els adéus no se’m donen massa bé, o sóc massa fred o em perd el lirisme.
Mentre viatjo cap a Osaka, recordo totes les persones i llocs que he conegut, també les aromes que han levitat per les meves narius seduint el meu estómac tant influenciable. Podríem resumir totes aquestes sensacions en el diumenge el vespre, sota el pont que travessa Kobe, enlairant el tren. Allà la Jane em va portar a menjar bunyols de pop. Sublims. Bona olor, autisme lingüístic en un racó de Kobe sense cap rastre occidental, excepte el rostre anglocanadenc que s’amaga darrera la immersió cultural integral de la Jane. Em sento dolçament perdut en un mar de sons i lletres desconegudes, amorosit pel pop que habita els bunyols. De sobte, el Takashi, el japonès del “Bamborreo, Bamborrea!” apareix per allà. És casualitat, enmig d’una ciutat d’un milió i mig em trobo una de les poques persones que he conegut. Intenta acomiadar-se en “españolo”, no ho aconsegueix, encara que jo dissimuli.
Ha estat el moment paradigmàtic de l’absurditat que ha voltat aquest meravellós viatge, la bella absurditat d’una illa farcida de persones i habitatges, l’absurditat d’una incomunicació afable, l’absurditat d’unes amistats sense paraules (compreses), l’absurditat del relax en la societat més estressada del món, l’absurditat d’un paradís ple de iaios pergaminosos despullats, l’absurditat de marxar d’allà després de quinze dies.
Ja he arribat a l’aeroport, he fet cua ordenadament, he cedit la meva maleta i he continuat amb dues bosses amb regals. Resto mut, fins que no dic “hola” a l’hostessa teutònicament teutona de Lufthansa. Ens enlairem, portarem la tarda perseguint-nos tot el vol, no es farà mai de nit, la nit dorm expansivament darrera nostra, el sol ens enlluerna fins que aterrem enmig de la boira europea, que ens embolcalla fins que canvio d’avió i em dirigeixo a Barcelona, lluenta de cotxes que fugen cap a casa després de treballar.Ja sóc aquí. Trobo a faltar les pinces fetes de dos bastonets per menjar, enyoro els correus electrònics de persones del passat, del present i del futur que em retornaven lleument a la meva condició de catalanoresident. Sento nostàlgia del viure per se, en un lloc on sols em sentia a mi mateix, a la meva existència total i les sensacions virginals del què m’envoltava.
Sayonara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada