diumenge, 12 d’agost de 2007

Viatge al pais del Sol Naixent III. "Bamborreo, Bamborrea!" (7-11-2005)

La nit Kobe es caracteritza per la lluminositat dels cartells i el moviment de japonesos, i no, pels carrers. Hem de tenir en compte que la llibertat d`horaris a Japo es absoluta, aixi que si vols un croissant a les dues de la matinada no cal que vagis a una gasolinera, sino que trobes botigues on es ven de tot obertes les 24 hores del dia i els set dies de la setmnana. D`aquests locals me`n va sobtar un, que expulsava una musiqueta enganxosa que deia: "Donkey (burro) Donkeeeeey Jote!!", quin homenatge mes sublim l`any del Don Quijote de la Mancha!Pels carrers, els principals dels quals estan coronats per unes arcades lluminoses que uneixen les parets dels edificis de banda i banda, estan plens de japonesos amb trajo i maleta, molts d`ells amb alguna copa de mes (en molts casos no en necessiten gaire, la tolerancia etil.lica nipona no sobreviuria una nit de mascles mediterranis).
Tambe hi trobem parelles cloniques: els nois amb el mateix pentinat desfilat i les nois amb mini(mini!) faldilla i amb un look tipus nines "Bratz".De sobte un home, ben mudat sortira d`un edifici amb tres dones ben mudades, no molt joves, la majoria. Ingenuament i malpensadament hom pensa en prostitutes; doncs no, son acompanyants, dones de companyia, simpatiquissimes i que mengen, balle, beuen i canten amb el client.
Per cert, he dit cantar? si! al Karaoke, doncs despres de sopar, anar a jugar al Pashingo (inexplicable joc un has de treure boletes que et canvien per Yens) o, els mes joves, anar a pescar ninos en maquines amb un ganxo mecanic, els japonesos van, sobretot, al Karaoke.
Entres en un edifici, mires un cartell on hi ha el nom de diferents locals, puges a l`ascensor i pitjes el pis numero 5, camines per un passadis on trobes, al final, una porta amb un cartell que indica que es el local de Mickey. Obres la porta i entres al Karaoke del Mickey, un japones besnet d`un rus que farda de fotografies amb famosos. Els seus cambrers son absolutament estrangers, en aquests moments una grega vergonyosa que no sap res de japones ni gairebe res d`angles (!) i en Green, un home negre ben cepat admirat per les japoneses cantaires.
La Jane havia treballat aqui tambe, em presenta una cambrera que avui fa festa, i que tambe es de Canada, despres de desempellagar-me d`un japones borratxo que em dona la ma, em presenta un professor america que fa pinta d`america de principis dels 80, amb el bigotis ros i els cabells a l`estil Chuck Norris. Tambe em presenta un japones amb gorra que canta amb devocio i, finalment, em presenta en Takashi, un japones que "parla" castella. El local el completa un grup d`executius borratxos, un altre grup de japonesos amb un hindu enorme, amb el seu turba (sikh?) que canta Frank Sinatra de meravella, el que li permet seduir a una dona japonesa que acaba cantant un duet Lionel Richie-Diana Ross, s`intercanvien targetes i seuen junts.
Tambe hi ha dos japonesos que destrossen les cansons que trien, van cada cop mes borratxos, pero no empitjoren al cantar... impossible. Si us els voleu imaginar: son com Woody Allen en borratxo i japones.
La Jane tambe canta, Madonna i una canco d`Okinawa, que es veu que tenen cultura i llengua propia.
Pero el millor moment de la nit es Takashi cantant "Bamborreo, bamborrea!", trencant el mite que els japonesos no saben dir la "R" i que en el seu lloc diuen la "L", doncs ell no, ell ho fa al reves... Quin paio! tot un japones que es pensa que es Julio Iglesias, que segurement que acabara visquent a Sevilla i ballant en un tablao i que sempre somiara en ser torero, i Ole! perdo, Orre!
I jo, vaig cantar? la veritat es que despres de tres copes de whiski escoces mes barat que les cerveses, un s`atreveix a tot, i mes en un karaoke de 15 metres quadrats, demano perdo a U2 i a Bono en particular... Ooooooneee!!!

Cap comentari: